EN POSITIU

Fet per Joan Villalba

-”Els seus professors sempre escrivien cartes a la meva mare

dient-li que era un plaer tenir un noi com l’Allie a la seva classe. I no ho deien només

per dir. Ho deien de debò. Però no era només que fos el membre més intel·ligent de la família. També era el més amable, de moltes maneres. Mai no s’enfadava amb ningú. Se suposa que la gent que té el cabell roig s’enfada molt fàcilment, però l’Allie no ho feia mai, i tenia el cabell molt roig.”

-”(Phoebe) L’hauríeu de veure. No haureu vist mai una nena petita més maca i espavilada en tota la vostra vida. És molt espavilada. Vull dir que sempre ha tret excel·lents d’ençà que va començar a anar a escola. (...) Només té deu anys. És força prima, com jo, però prima maca. Prima de patinadora. La vaig veure una vegada per la finestra quan travessava la Cinquena Avinguda per anar al parc, i era així, prima de patinadora. Us agradaria. Vull dir que, si expliqueu alguna cosa a la Phoebe, sap exactament de què coi li parleu. Vull dir que fins i tot la podeu portar on vulgueu. Si la porteu a veure una porqueria de pel·lícula, per exemple, sap que és una porqueria de pel·lícula. Si la porteu a veure una pel·lícula molt bona, sap que és una pel·lícula molt bona. “

-”La Phoebe. Us juro davant de Déu que us agradaria. Era espavilada fins i tot quan era ben petita petita. Quan era ben petita petita, jo i l’Allie ens l’emportàvem al parc, sobretot els diumenges. L’Allie tenia un barco de vela i li agradava jugar-hi els diumenges, i sempre ens emportàvem la Phoebe. Portava guants blancs i caminava entre tots dos, com una senyora i tota la pesca. I, quan l’Allie i jo teníem una conversa sobre coses en general, la Phoebe ens escoltava. A vegades et descuidaves que era allà, perquè era tan petita, però ella ja t’ho recordava. Sempre t’interrompia. Estirava la mànega de l’Allie o la meva o alguna cosa així, i deia: «Qui? Qui ho va dir? En Bobby o la senyora?». I nosaltres li dèiem qui ho havia dit, i ella deia: «Oh», i tornava a escoltar i tot plegat. L’Allie també es pixava de riure amb ella. Vull dir que a ell també li agradava. Ara té deu anys, i ja no és pas tan petita, però encara fa pixar de riure tothom, tothom amb dos dits de seny, vull dir. ”

“-El meu escriptor preferit és el meu germà D. B”

 -”Són molt sensibles amb coses així, sobretot el meu pare. Són bona gent”

-”Però vaig compartir habitació amb ell un parell de mesos, encara m’avorria fins a parar mig boig, només perquè xiulava tan bé, millor que ningú.”

-”Al final, la Sally va començar a pujar les escales, i jo vaig començar-les a baixar. Estava guapíssima.”